La ruptura cardíaca constitueix encara avui en dia la segona causa de mortalitat en el infart agut de miocardi hospitalitzat, i afecta generalment a pacients de més de 60 anys amb un primer infart que evoluciona sense fracàs ventricular. Malgrat hi ha estudis que suggereixen un efecte beneficiós del tractament de reperfusió sobre la incidència d’aquestes complicacions mecàniques, el nombre de pacients inclosos amb ruptura cardíaca en aquestes sèries es reduït.
En la Unitat Coronaria del Servei de Cardiologia hem vingut analitzant  els casos de ruptura cardíaca des de l’any 1977 fins el 2006 i en un valoració recent hem investigat la seva incidència en relació a l’aplicació dels tractaments que potencialment podien influir sobre la mateixa i sobre la seva mortalitat. Amb aquesta finalitat es van comparar els pacients ingressats durant aquests anys distribuïts en 5 períodes de 6 anys. Es van analitzar un total de 6.678 pacients amb infart agut de miocardi amb elevació del ST dels que 425 van presentar una ruptura de paret lliure, 280, o una ruptura septal, 145. Dels 280 amb ruptura de paret lliure, 227 van presentar dissociació electromecànica i 53 taponament cardíac amb hipotensió arterial. Després d’excloure els 44 pacients que van ser enviats d’altres centres amb el diagnòstic de ruptura es va constatar que la incidència d’aquesta complicació va es va reduir progressivament del 6.2% en el període 1977-1982 fins al 3.2% en el període del 2001 al 2006 (p<0.001, figura 1). Paral.lelament es va observar un ús progressivament més freqüent del tractament de reperfusió, del 0% fins el 75%, respectivament (p<0.001, figura 2). A més a més, es va comprovar una reducció també progressiva de la mortalitat, del 94% fins el 75% (p<0.001, figura 3) malgrat una tendència al increment de l’edat dels pacients (67 fins 76 anys, p=0.054) que es va acompanyar d’un millor control de la pressió arterial a les 24hores del ingrés hospitalari (130 vs 110 mm Hg, p<0.001), un augment del tractament de reperfusió (0 % fins 59%, p<0.001), amb beta blocadors (0% fins 45%, p<0,.001), inhibidors de l’enzim convertidor de l’angiotensina II (0% fins38%, p<0.001), de l’aspirina (0 % fins 96%, p<0.001) i un menor ús de la heparina (99% fins 67%, p<0.001).

      Per tant, la reducció en la incidència de la ruptura cardíaca en el infart agut de miocardi i de la seva mortalitat en el decurs dels darrers 30 anys, ha anat associat a la utilització progressiva d’estratègies de reperfusió miocàrdica i del tractament coadjuvant.