| |
Els catèters venosos centrals de llarga durada (tunelitzats tipus Hickman o bé totalment implantats tipus Port-a-cath) han millorat la qualitat de vida dels pacients que reben quimioteràpia, nutrició parenteral o bé hemodiàlisi. Tanmateix, la inserció d’aquests catèters pot portar a complicacions, una de les més temudes de les quals és la infecció. Davant d’aquesta situació el tractament definitiu és la retirada del catèter. Tanmateix, en pacients clínicament estables, amb infeccions per gramnegatius o per Staphylococcus plasmocoagulasa negatius, es pot fer tractament conservador sense retirada del catèter mitjançant la tècnica del sellat antibiòtic. De forma breu, aquesta tècnica consisteix en omplir el catèter amb una concentració molt elevada d’antibiòtic amb l’objectiu d’esterilitzar la seva superfície interna.
En el cas de les infeccions per Staphylococcus aureus, la recomanació universal és retirar el catèter en tots el casos, car el número de fracassos terapèutics descrits a la literatura arriba al 50%, amb algunes morts relacionades. Donat que l’extracció del catèter és costosa i en alguns pacients pot representar la pèrdua de l’únic accés venós, en malalts molt seleccionats amb aquesta infecció es pot plantejar el tractament conservador. Així, l’objectiu de l’estudi va ser valorar l’efectivitat del sellat antibiòtic amb linezolid, vancomicina, gentamicina o ciprofloxacina per al tractament de la infecció de catèter per Staphylococcus aureus.
Es va emprar un model de conill New Zealand. Es van provar 4 soques de Staphylococcus aureus [2 sensibles (SASM) i 2 resistents a la cloxacil·lina(SARM)]. Es va insertar quirúrgicament un catèter a la vena jugular i es va infectar amb la soca corresponent. Divuit hores més tard, els conills van ser aletoritzats als diferents grups d’estudi (control amb sèrum fisiològic, linezolid, vancomicina, gentamicina i, finalment, ciprofloxacina a les soques sensibles a cloxacil·lina). Les concentracions d’antibiòtic emprades van ser de 2000 mg/L en el cas de linezolid, vancomicina i ciprofloxacina i 40000 mg/L en el cas de gentamicina. Vint-i-quatre hores més tard, es va procedir a l’extracció i cultiu dels catèters.
Linezolid i vancomicina van mostrar una activitat equivalent, tot assolint reduccions significatives del logaritme d’unitats formadores de colònies per mililitre (log10 UFC/mL) respecte dels controls en una de les soques de SASM (>1.12) i en una de SARM (>0.77). (fig. 1-4), Ciprofloxacina va assolir una reducció significativa del log10 UFC/mL respecte dels controls a les soques de SASM (>2.51). Aquesta reducció també va ser significativament superior a la de vancomicina i linezolid a una de les soques. Finalment, gentamicina va ser l’únic antibiòtic que va aconseguir la negativització dels catèters (fins un 88% dels SASM i fins un 40% dels SARM) i va assolir la reducció més important del log10 UFC/mL respecte dels controls (>4.25 en SASM i >2.93 en SARM). A més, la reducció va ser significativament superior a la presentada per la resta d’antibiòtics provats.
Així, en casos molt seleccionats de pacients amb infecció de catèter venós central de llarga durada produïda per Staphylococcus aureus, hemodinàmicament estables i sense altres accessos venosos, es podria plantejar el tractament conservador amb dosis altes de gentamicina. (fig. 5).
|