MÉS ENLLÀ DEL MODEL BIOLÒGIC DE MALALTIA
Una crítica del coneixement mèdic actual

21 d'Abril de 2006

Gaietà Permanyer Miralda
Unitat d’Epidemiologia
Servei de Cardiologia

 

El desenvolupament de la medicina moderna s’ha centrat en el coneixement científic de la malaltia, amb la pretensió d’assolir lleis universalitzables (seguint, com la majoria de ciències, l’enlluernament de la física). Així, el metge ha adoptat predominantment la malaltia, més que no pas l’home malalt, com a objecte del coneixement, igual que un botànic pot triar una espècie vegetal. El que podem anomenar model biològic de malaltia ha esdevingut l’essència del pensament mèdic. Aquest model ha estat immensament fructífer i ha permès els espectaculars avanços que tots coneixem. Però, alhora, el seu predomini gairebé absolut ha fet que algunes qüestions transcendentals quedessin insuficientment abordades o, pitjor, enfocades de manera simplista i sovint esbiaixada.

 

Essencialment, els dos grans grups de qüestions que el domini del model biològic de malaltia sobre el pensament mèdic ha relegat a un segon terme són: a) El coneixement dels efectes de l’actuació sanitària en la vida real (efectivitat) i b) El coneixement de les percepcions, preferències i valors dels actors implicats en la sanitat (professionals i usuaris). L’ús del model biològic per fer recomanacions sense tenir en compte l’efectivitat real ni els valors dels destinataris ha estat tan habitual fins ara que ni tan sols ens resulta sorprenent. I, no obstant, és l’equivalent de construir un edifici o un pont tenint només en compte les lleis de la mecànica, sense considerar les propietats dels materials. Amb la diferència, però, que, en medicina, l’ensorrament de l’edifici pot estar tan ben dissimulat per consideracions sobre un suposat bé general que no resulti perceptible als ulls encegats de l’opinió professional ni de l’opinió pública.

L’ús exclusiu del model biològic de malaltia pot generar importants conflictes ètics entre bens contraposats, com la promoció de la salut, per una banda, i el respecte de l’autonomia dels individus, per una altra. Per exemple, més concretament:

-         ¿De quina manera s’han de formular les preferències del pacient? ¿Preguntant-les explícitament el metge, deduint-les, fent-ne una avaluació formal?

-         ¿Quan és recomanable intentar modificar les preferències del malalt? ¿En quin sistema de valors cal basar aquesta decisió?

-         ¿Quins són els principis per respectar o, al contrari, intentar modificar aquestes actituds? ¿Fins a on fer-ho?

La qüestió a remarcar aquí no és tant l’eventual resposta a aquestes preguntes com el reconeixement que no pertanyen a l’àmbit central del coneixement mèdic convencionalment admès. Un metge no serà criticat o menystingut perquè no tingui una opinió elaborada sobre aquest gènere de preguntes, o bé si les seves respostes són barroeres, o d’escàs rigor intel·lectual, o determinades per evidents prejudicis socials o religiosos. Serà, en canvi, mal considerat pels seus col·legues enlairats si el seu coneixement del model biològic (o bioestadístic) és insuficient. La raó per no exigir-li una resposta o una actitud ben elaborada sobre les preguntes plantejades és que aquestes no es consideren científiques, i el pensament anomenat científic és l’única base de la medicina que és considerada essencial o seriosa. Però per pensament científic s’entén, il·lògicament, tan sols el relacionat amb el model biològic de malaltia, de manera que el rebuig del coneixement sistemàtic d’altres àrees en nom del coneixement científic té alguna cosa de raonament circular.

 

Ens sembla evident que cal complementar el model biològic de malaltia, que ha estat tan fructífer, amb els coneixements propis de les ciències humanes i del món dels valors. Una de les disciplines que pot permetre abordar de manera sistemàtica les mancances del model biològic de malaltia en la pràctica de la medicina és la recerca qualitativa. Aquesta, sobre una base científica derivada de les ciències socials més que de les ciències biomèdiques o bioestadístiques, permet el coneixement en profunditat, a partir d’anàlisis textuals, de les percepcions, actituds i valors de professionals i usuaris de la sanitat. Pot permetre, per exemple, conèixer millor què esperen, desitgen o temen els usuaris de l’atenció sanitària, quines són les raons de l’incompliment de les recomanacions o per què determinats professionals no segueixen les recomanacions de la medicina ortodoxa. Pot il·lustrar de quina manera els valors i raonaments dels metges no són compartits, ni de bon tros, per la majoria d’usuaris.

 

 

La recerca qualitativa pot representar la base d’un coneixement que complementi el model biològic de malaltia i ajudi a assolir, de manera estructurada i sistemàtica, una medicina més realment adaptada a les necessitats i valors de l’ésser humà. Certament, no és l’únic camí de sortida de les mancances del model biològic. Però la seva adopció pel nostre grup de recerca com una de les seves línies de treball vol representar la nostra presa de consciència d’aquestes mancances i una modesta contribució al seu remei