Com s’ha demostrat en diferents estudis, la oclusió coronària trombòtica es la causa del infart agut de miocardi que s’acompanya d’elevació del segment ST en l’electrocardiograma. També està ben documentat que la obertura de l’arteria trombosada mitjançant l’angioplastia o la trombolisi redueix l’extensió de l’infart si es practica en les primeres hores. Els estudis randomitzats sobre l’eficàcia del agents trombolítics van definir els criteris electrocardiogràfics que amb molta probabilitat s’associaven a la oclusió coronaria d’una artèria principal i aquests eren l’elevació del ST de =>1mm en 2 o mes derivacions de les extremitats i de =>2mm en 2 o mes derivacions precordials. Posteriorment, la introducció de l’angioplastia primària va reduir aquests límits del ST a 1.0 mm en les derivacions precordials. Aquests criteris, però, no varen ser validats per cap estudi que relacionés el grau d’oclusió coronaria amb la magnitud de l’elevació del ST i en la pràctica diària s’observen pacients amb infart de miocardi en els que l’elevació del ST no arriba a aquests mínims i, per tant, no son considerats candidats al tractament de la reperfusió malgrat poder presentar una oclusió coronaria aguda.

Amb la hipòtesi que una proporció important d’aquests pacients amb clínica de infart agut de miocardi i mínima elevació del ST podrien presentar una oclusió trombòtica, varem realitzar un estudi en els que es practicava una coronariografia urgent com si el pacient presentes criteris electrocardiogràfics d’angioplastia primària. Així mateix, es va comparar la incidència de oclusió coronaria amb aquells pacients que si complien criteris electrocardiogràfics d’angioplastia primària i es van valorar l’extensió de la necrosi per enzims miocàrdics i la funció ventricular.

La principal troballa d’aquest estudi va ser l’elevada incidència de oclusió coronaria (Fluxe TIMI 0-I, figura 1) en els pacients sense criteris de trombolisi (n:63), del 81%, molt propera a la de la dels pacients amb criteris (88%, n:169), malgrat el cateterisme es va realitzar quelcom més tard (426314 vs 253239 min, p<0.001. Es va procedir a la dilatació de la lesió culpable en els 2 grups i es va constatar que l’infart era menys extens en els pacients sense criteris i que la funció sistòlica quedava més preservada (figura 2, FE: fracció d’ejecció). També es va constatar que la circulació col.lateral era present més freqüentment en pacients sense criteris (figura 3) i que la mortalitat hospitalària era inferior a la dels pacients amb criteris. La conclusió d’aquest treball es que en pacients amb infart agut de miocardi amb mínima elevació del ST - atesos en les primeres hores - es aconsellable la pràctica d’una coronariografia urgent donada l’elevada incidència de oclusió coronaria tributària de reperfusió mecànica.

Fig 1. Fig 2.   Fig 3.